JINSHANLING NO ES VEU DES DE LA LLUNA

Diu un proverbi xinès: “Fins que no hagis pujat a la gran muralla no seràs un home de debò” (vaja, un “ser”, com diu l’Asunción).

La Laia ens va explicar que tots els alumnes del Confuci havien hagut d’aprendre’s aquesta frase en xinès per recitar-la un cop a la muralla (és un sistema molt emprat  aquí, com a casa, en l’aprenentage). Ella ja és una experta en muralles, n’ha vist un munt, i diu que la que li ha agradat més és la de Jinshanling, per la magnificencia del paissatge i de l’edificació. Volíem arribar fins a Simatai, però no va poder ser, perquè aquest tram estaba tancat, i ens vam quedar sense baixada en tirolina. Un altre cop será!!!

Vam necesitar més de 5 hores d’autobús per anar i tornar; no per fer molts quilòmetres (uns 100 cap al nordest), sinó per sortir i entrar a Beijing, però va valer la pena. Només arribar ens vam espantar una mica, perquè estan construint unes “antigues” portes d’entrada  (aquí, com a casa, construeixen moltes antiguitats) i vam pensar que potser “la cosa” seria de fireta: estàvem ben equivocats.

Unes senyores que venen de tot ens van acompanyar durant el recorregut. Quan vam agafar el funicular per pujar fins a la muralla, elles van començar a pujar a peu, carregades amb unes motxilles enormes,  i vam arribar igual.

La gent de l’ autobús (unes 40 persones) es va diluir en 10 minuts. Cadascú triava direcció i ritme i ens vam trobar de seguida sols, cara a cara amb aquell munt de baluards, merlets i esglaons (molts i molt alts) que s’allargavem serpentejant fins l’infinit. Vam esdevenir “homes”, petits, “de sang i de fang”.

Quan vam baixar, vam platicar (hem, hem) amb una familia xinesa tot esperant el dinar.