T'hem deixat, Shanghai barreja

T'hem deixat, Shanghai barreja, melted, Shanghai de tot: pisos, cases senyorials, barraquisme vertical, furgonetes, autocars, cotxes tintats, motos bicicletes i tricicles, gent amable però discreta, et deixem amb recança.


Gràcies, Daisy: ara ja som amics al facebook i al Wechat (el Whats xinès)







El darrer dia, després de creuar inverossímils passos elevats pel mig  nusos de carreteres aixecades i submergides, hem anat al mercat de grills i ocells i més animalons. Fins i tot ara tenim una capseta per guardar un grill, treballadíssima.







I hem vist unes gàbies d'ocells que estn tan treballades que... semblen de plàstic!

Planificant Shanghai

Expand your mind! Obre la teva ment! em van dir el primer cop que vaig sortir a l'estranger. I, una bona eina per fer-ho ha estat aquest matí i migdia -ens hi hem passat més de cinc hores- visitar el Centre de Planificació Urnanística de Shanghai.

La maqueta de la ciutat, a escala 1:500, ens ha permès reconèixer els racons centrals on vam ser i caminar ahir.  I les fotos antigues, veure el Bund com era











Shanghai, Xangai en català, té més de 17 milions d'habitants i fa petit qualsevol pensament de que a casa nostra som el centre del món: ens han semblat multiculturals, respectuosos, erudits, treballadors, ...

Una farmàcia a Shanghai

Plovia i, quan tornàvem a casa, ens ha cridat l'atenció la bona olor -d'herbes, de tès i infusions,- que desprenia una porta, no gens brillant però oberta.











Estanteries amb arrels en capses, netes i preparades per...? Pots amb herbes dintre, bosses amb tallets d'herbes seques... no coneixíem res de res i la major part de les lletres eren en xinès.

Hem entrat... demanat per fer fotos... acabat xerrant -ehem, ehem- amb ells

PARADOXES DE LA CIUTAT PROHIBIDA

És paradoxal que hagi estat prohibida perquè ara estava a vessar de gent i mira que aquí quan s'hi posen en són un munt. Ara que, com que les proporcions són immenses, hi ha espai per tots ( i més).





És la magnificència perduda: no en queda res del que era ni del que  Bertolucci va retratar. Fins i tot la restauració és gradual: cada cop menys blau i més pols.












Vàrem fer una visita cinèfila: buscàvem el pati on el petit emperador passa revista a les seves tropes, el tron darrere el qual tenia amagada la caixeta amb el grill i la pista de tennis... de El petit Emperador i les sedes, el pati on hi ha la mortandat de soldats, la sala on es barallen a mort pare i fill pel poder, la taula alçada on la Gong Li segueix emmetzinat-se fatalment de La maledicció de la Flor Daurada.




I vam acabar sortint no en una peli, però sí en moltes fotos ( amb nen, amb nena, amb iaia somrient, amb senyora i nena...) i, és que, vès per on, els fem gràcia: també és paradoxal.

JA SOM A SHANGHAI!

Per una estació de tren  tant o més gran que  la terminal d'avions barcelonins del Bofill i amb un TGV que ha mantingut una mitjana de més de 300 Km/h i ha arribat als 350...hem fet gairebé 1500 km i ja som a Shangai!

Ens deien l Ariadna i el Shan, a Beijing, enmig d'un sopar al carrer boníssim, que Xina te dues parts: una amb molta gent i capacitat de treball, tradició, amor de país i una altra, tecnològicament molt avançada, però que no se n'acaben de sortir de connectar aquestes dues parts... 

Ja som a Shangai, la moderna, la brillant Xina aparador: una ciutat occidental, semblant . pel poc que hem vist. a Xicago, a EEUU més que a Europa, amb gent ben vestida i bicicletes lluents. També hi ha paradetes al carrer, però moltes menys que a Beijing. Tambè i ha bicicletes al carrer, però molt més noves i lluents. Hem estat al Bund , la rambla de Shangai, i a la Nanjin Rd i hem fet un còctel a la People's square

JINSHANLING NO ES VEU DES DE LA LLUNA

Diu un proverbi xinès: “Fins que no hagis pujat a la gran muralla no seràs un home de debò” (vaja, un “ser”, com diu l’Asunción).

La Laia ens va explicar que tots els alumnes del Confuci havien hagut d’aprendre’s aquesta frase en xinès per recitar-la un cop a la muralla (és un sistema molt emprat  aquí, com a casa, en l’aprenentage). Ella ja és una experta en muralles, n’ha vist un munt, i diu que la que li ha agradat més és la de Jinshanling, per la magnificencia del paissatge i de l’edificació. Volíem arribar fins a Simatai, però no va poder ser, perquè aquest tram estaba tancat, i ens vam quedar sense baixada en tirolina. Un altre cop será!!!

Vam necesitar més de 5 hores d’autobús per anar i tornar; no per fer molts quilòmetres (uns 100 cap al nordest), sinó per sortir i entrar a Beijing, però va valer la pena. Només arribar ens vam espantar una mica, perquè estan construint unes “antigues” portes d’entrada  (aquí, com a casa, construeixen moltes antiguitats) i vam pensar que potser “la cosa” seria de fireta: estàvem ben equivocats.

Unes senyores que venen de tot ens van acompanyar durant el recorregut. Quan vam agafar el funicular per pujar fins a la muralla, elles van començar a pujar a peu, carregades amb unes motxilles enormes,  i vam arribar igual.

La gent de l’ autobús (unes 40 persones) es va diluir en 10 minuts. Cadascú triava direcció i ritme i ens vam trobar de seguida sols, cara a cara amb aquell munt de baluards, merlets i esglaons (molts i molt alts) que s’allargavem serpentejant fins l’infinit. Vam esdevenir “homes”, petits, “de sang i de fang”.

Quan vam baixar, vam platicar (hem, hem) amb una familia xinesa tot esperant el dinar.

No ens fan cas!

Molts, moltíssims xinos i xines, grossos i petits, homes i dones, atrafegats, que van cap aquí i cap allà. Ens somriuen si ens creuem les mirades... però van a la seva.
Edificis moderns, antics, grisos, brillants, carreteres, cotxes, bicicletes, motos...que ja hi eren abans que arribéssim i que hi continuaran sent, creixent, canviant...
Tenim targeta de telèfon nou, encara que no sempre és fàcil connectar, accedir a internet

La Laia ens introdueix a tot arreu, s'entén amb ells en xinès i els fa parlar, regateja el preu, busca complicitats, aconsella un cafè matinal,... La Laia, magnífica introductora a la Xina...Gràcies moltes, Laia!

El nostre youthhostel a Beijing, el Saga, està situat en una zona d'hutongs i n'han fet un petit museu, mostrant com era (com és encara en bona part): ens hi hem passejat.

L'estel ardent, BY OUYANG JIANGHE

The Burning Kite  (L'estel ardent)

BY OUYANG JIANGHE

飞起来，就是置身至福。
但飞起来的并非都是乌儿。

为为什么非得是鸟儿不可？
我对于像鸟儿一样被赞颂感到厌倦了。

不过飞起来该多好。
身体交给风暴仿佛风暴可以避开，

仿佛身体是纸的，夹层的，
可以随手扔进废纸篓，

也可以和另一个身体对折起来，
获得天上的永久地址。

鸟儿从火焰递了过来，
按照风暴的原样保留在狂想中。

无论这是迎着剪刀飞行的火焰，
可以印刷和张贴的火焰；

还是铁丝缠身的斑竹的乌儿，
被处以火刑的纸的鸟儿——

你首先是灰烬，
然后仍旧是灰烬。

将鸟与火焰调和起来的
是怎样一个身体？

你用一根细线把它拉在手上。
急迫的消防队从各处赶来。

但这壮烈的大火是天上的事情，
无法从飞翔带回大地。

你知道，飞翔在高高无人的天空，
那种迷醉，那种从未有过的迷醉.

TRANSLATED FROM THE CHINESE BY AUSTIN WOERNER:

What a thing it would be, if we all could fly.

But to rise on air does not make you a bird.

(Quina cosa seria si tots poguéssim volar .
Però en elevar-se en l'aire no ens convertíssim en  ocells )

I’m sick of the hiss of champagne bubbles.

It’s spring, and everyone’s got something to puke.

The things we puke: flights of stairs,

a skyscraper soaring from the gut,

the bills blow by on the April breeze

followed by flurries of razor blades in May.

It’s true, a free life is made of words.

You can crumple it, toss it in the trash,

or fold it between the bodies of angels, attaining

a permanent address in the sky.

The postman hands you your flight of birds

persisting in the original shape of wind.

Whether they’re winging toward the scissors’ V

or printed and plastered on every wall

or bound and trussed, bamboo frames wound with wire

or sentenced to death by fire

you are, first

and always, ash.

Broken wire, a hurricane at each end.

Fire trucks scream across the earth.

But this blaze is a thing of the air.

Raise your glass higher, toss it up and away.

Few know this kind of dizzy glee:

an empty sky, a pair of burning wings.

OUYANG JIANGHE